Reflexions d’una víctima davant les excarceracions d’etarres

RELAT D’UNA VÍCTIMA
16-Febrer-2018

Les víctimes del terrorisme, fa molt de temps que reclamem, Justícia, Dignitat i Memòria, però les nostres reivindicacions sempre han caigut en sac foradat.

Abans de 1995, havíem de veure amb estupor com els assassins etarres sortien tranquil·lament de presó perquè no complien ni un any per assassinat i ens aguantàvem i ens ninguneaban. Després de 1995 quan es va modificar el codi penal per incrementar les penes van passar de 30 anys a 40 íntegres i es va dir sense redempció de penes i continuem igual o pitjor, perquè segueixen sortint sense arribar a complir un any per assassinat. Les víctimes hem estat menyspreats per la Justícia en aquest País.

Aquest relat es veu agreujat des del moment que l’ínclit Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg amb l’ajuda del jutge espanyol López Guerra, van derogar la Doctrina Parot, almenys amb aquesta fórmula els assassins etarres estarien alguns anys més a la presó, de manera que gairebé un centenar de presos van sortir al carrer, el més cridaner és l’actitud del Govern espanyol que no va esperar ni a la traducció de la sentència.

Una ofensa més cap a les víctimes i sense parar ni donar caserna al temps, comencen a sortir els etarres malalts i a aquest pas haurem de ser les víctimes les que ocupem el lloc a les presons.

Com víctima de l’atemptat d’Hipercor, és Indignant i vergonyós que dos dels terroristes d’aquell horrible atemptat ja són al carrer i l’any que ve els altres dos “Santi Potros” i Caride Simón, seran al carrer si no els posen abans per descomptar dies per redempció de la pena i al ritme que van abans de final d’aquest any estaran prenent pots o pintxos per qualsevol bar del País Basc.

A mi particularment me fa on compleixin les condemnes mentre estiguin tancats el major temps possible o que es podreixin a la presó i així els seus familiars no hauran de fer molts quilòmetres per veure’ls i no hauran de patir molt.

Algú ha pensat en el sofriment de les famílies de les víctimes que mai més podran veure els seus éssers estimats, ningú se’n recorda de totes elles a les que els han assassinat un familiar, no li importaria tenir el cementiri a prop o lluny, qualsevol d’ells preferiria tenir-lo a molta distància però poder dir-li a un fill, un pare, un germà o un familiar T’ESTIMO.