CARTA A QUIENES SE MOLESTAN

Presidir la Asociación Catalana de Víctimas de Organizaciones Terroristas es un honor. Poder ayudar y dar servicio a centenares de personas que, como yo, han sufrido el cruel azote del disparatado y macabro proceder de terroristas primero y quienes les justifican y apoyan después, me genera una inmensa satisfacción. No hay día en que deje de ocuparme en tan delicada como reconfortante dedicación, sin ninguna compensación por ello más allá del reconocimiento y agradecimiento.

En mis años como máximo representante del mayor colectivo de víctimas del terrorismo en Cataluña, he sufrido falta de comprensión, pero también he celebrado muchos éxitos en la labor que me ha sido encomendada y no en buscar la notoriedad que pretenden aquellos cuya única pretensión es la de figurar a toda costa, pues ese es su único objetivo y no alcanzan de otro modo. No han faltado los reconocimientos por el trabajo realizado, lo que me reconforta y estimula para seguir adelante. Para ello, sólo hace falta ponerse a gestionar la manera de dar cobertura a las necesidades de las víctimas como si fueran propias. Eso asegura el mejor servicio, y el éxito en la mayoría de las gestiones me reconforta.

Mi mujer considera que necesito un día con veinticuatro horas más porque así podre dedicarle unas pocas a mi familia. Nada me impide estar siempre al lado de quienes han necesitado que la ACVOT les apoyara, ni el carnicero de Mondragón ni el del Valle de Hebrón.

Acabamos de conmemorar el aniversario del acto terrorista contra el centro comercial Hipercor en Barcelona y todavía está fresco en mi memoria el éxito de la convocatoria. Estoy satisfecho por el apoyo popular por encima de todo, el de políticos e Instituciones y del seguimiento mediático. No es necesario ofender para representar a las víctimas, pero sí una medida dosis de tolerancia hacia quienes no comprenden su importancia y anhelan protagonizar cualquier situación para poder tener protagonismo.

Hace años que en la ACVOT nos libramos de quienes estaban al frente por su ansia de notoriedad y ahora estamos mucho más tranquilos, trabajamos cada día y cuadramos las cuentas. Por eso, cuando determinados iletrados nos critican, sabemos que vamos por el buen camino y a los éxitos en reconocimientos a otras víctimas nos remitimos.

Solo pretendo, como cada año, agradecer la asistencia a todos aquellos ciudadanos que nos acompañaron en los actos conmemorativos -como siempre sea cual sea su motivación y condición- e ignorar a quienes siguen sin comprendernos porque su guerra no es contra el terrorismo y quienes lo justifican, sino contra quienes conseguimos, año a año, llenar de Instituciones y ciudadanía el austero pero estimado acto en recuerdo de todas las víctimas del terrorismo.

Y a quien le moleste: “agua” a poder ser con jabón.

José Vargas

Presidente de ACVOT

Reflexions d’una víctima davant les excarceracions d’etarres

RELAT D’UNA VÍCTIMA
16-Febrer-2018

Les víctimes del terrorisme, fa molt de temps que reclamem, Justícia, Dignitat i Memòria, però les nostres reivindicacions sempre han caigut en sac foradat.

Abans de 1995, havíem de veure amb estupor com els assassins etarres sortien tranquil·lament de presó perquè no complien ni un any per assassinat i ens aguantàvem i ens ninguneaban. Després de 1995 quan es va modificar el codi penal per incrementar les penes van passar de 30 anys a 40 íntegres i es va dir sense redempció de penes i continuem igual o pitjor, perquè segueixen sortint sense arribar a complir un any per assassinat. Les víctimes hem estat menyspreats per la Justícia en aquest País.

Aquest relat es veu agreujat des del moment que l’ínclit Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg amb l’ajuda del jutge espanyol López Guerra, van derogar la Doctrina Parot, almenys amb aquesta fórmula els assassins etarres estarien alguns anys més a la presó, de manera que gairebé un centenar de presos van sortir al carrer, el més cridaner és l’actitud del Govern espanyol que no va esperar ni a la traducció de la sentència.

Una ofensa més cap a les víctimes i sense parar ni donar caserna al temps, comencen a sortir els etarres malalts i a aquest pas haurem de ser les víctimes les que ocupem el lloc a les presons.

Com víctima de l’atemptat d’Hipercor, és Indignant i vergonyós que dos dels terroristes d’aquell horrible atemptat ja són al carrer i l’any que ve els altres dos “Santi Potros” i Caride Simón, seran al carrer si no els posen abans per descomptar dies per redempció de la pena i al ritme que van abans de final d’aquest any estaran prenent pots o pintxos per qualsevol bar del País Basc.

A mi particularment me fa on compleixin les condemnes mentre estiguin tancats el major temps possible o que es podreixin a la presó i així els seus familiars no hauran de fer molts quilòmetres per veure’ls i no hauran de patir molt.

Algú ha pensat en el sofriment de les famílies de les víctimes que mai més podran veure els seus éssers estimats, ningú se’n recorda de totes elles a les que els han assassinat un familiar, no li importaria tenir el cementiri a prop o lluny, qualsevol d’ells preferiria tenir-lo a molta distància però poder dir-li a un fill, un pare, un germà o un familiar T’ESTIMO.